Tenim dret a guardar silenci. Al món analògic sembla que això és ben sabut i tothom juga a mantenir la seva vida fora de l’apartat públic en la mesura del possible; això és conseqüència de saber que vivim en un entorn altament analític, esclaus del “què diran”. És poc probable que algú surti al balcó o tregui el cap per la finestra tot llançant la col·lecció de fotografies de la festa de l’últim cap de setmana mentre crida “Ei, que m’ho vaig passar molt bé! Ah! I demà marxo de vacances a la Xina, us hi apunteu?”. Per contra, al món virtual s’acostuma a viure de cara a la galeria, a mostrar la nostra vida en viu i en directe sense gaires miraments. Tant se val si qui ens “segueix” a les xarxes socials són amics de tota la vida, veïns amb qui no ens parlem ni a l’ascensor o curiosos que han descobert el nostre streamline per casualitat; a les xarxes socials d’Internet l’exemple anterior no és un cas hipotètic sinó l’ordre del dia. No hi ha por, o, el que és pitjor, alguns no saben de què cal tenir por ni per què ni com protegir-se. Potser en l’actualitat aquesta sigui l’única diferència entre ambdós mons o, si més no, la més destacable. Però no crec que hi hagi cap inconvenient en convertir-se en personatges públics sempre que siguem responsables i curosos amb allò que diem sobre nosaltres i sobre els que ens envolten.

_

Tradicionalment s’ha considerat Internet un lloc sinuós i perillós, ple de pirates i d’éssers obscurs anònims o amagats rere pseudònims i, en el millor dels casos, com un gran magatzem d’escombraries farcit d’informació inexacta i eines que normés serveixen per fer-nos perdre el temps i ser menys productius. Avui en dia s’està demostrant que això no és l’únic que podem trobar a la xarxa i que aquesta ens ofereix un ampli espai d’aprenentatge i socialització si som capaços de treure tot el suc a les eines disponibles. Resulta que obrir-nos als altres i ser més transparents no només no és tan perillós com semblava fa uns anys –sempre que siguem capaços de mantenir el control de la nostra privacitat i en fem un ús responsable–, sinó que a més ens obre tot un nou món de possibilitats. I és que depenent dels nostres coneixements i habilitats participarem de manera diferent a Internet.

_

És imprescindible, per tant, educar la societat per tal que tothom entengui les possibilitats d’Internet i fer un ús adequat de les “noves” tecnologies. Cal fer oblidar els fantasmes i explicar quins són els perills reals. Cal fer entendre als usuaris i a les empreses que és important controlar el que diuen sobre ells mateixos a la xarxa i també el que publiquen altres sobre ells –és a dir, controlar la seva identitat. És imprescindible entendre que tot allò que es fa públic a Internet és rellevant –si no a nivell particular, sí en conjunt–, i ho és perquè el mitjà permet fer “mineria de dades”, és a dir, analitzar tota la informació pública sobre un individu o empresa en diferents serveis web de manera conjunta i obtenir així un perfil global i detallat del subjecte analitzat. Al món analògic això és una feina lenta i laboriosa sovint atribuïda a senyors vestits amb gavardina i ulleres de sol. A Internet, però, resulta relativament fàcil elaborar un perfil digital i saber quan es parla d’una persona o d’una entitat en concret fent servir eines com Intelious (http://search.intelius.com/), SocialWhois (http://www.socialwhois.com/), Google Alerts (http://www.google.com/alerts) o qualsevol cercador, bé siguin els tradicionals Google, Yahoo o Bing, bé siguin els cercadors interns de les aplicacions socials (Facebook, Twitter, Delicious, Slideshare, LinkedIn, etc.), entre d’altres eines. És per això que resulta essencial participar del que s’anomena “conversa global”; si no parlem de nosaltres mateixos ho farà algú altre i en aquest darrer cas haurem perdut l’oportunitat de definir la nostra pròpia identitat digital, deixant-la en mans d’un desconegut (o de molts…). Perquè controlar no vol dir prohibir que es parli de nosaltres –és impossible–, sinó estar atents a allò que diem i com ho fem, i també a allò que diuen altres sobre nosaltres o sobre la nostra empresa per tal de poder reaccionar de manera adequada en el menor temps possible. El control ha de començar a nivell particular sent respectuosos amb la resta de gent amb qui compartim el mitjà. Si parlem de responsabilitat, no hauria de ser necessari explicar que cal evitar fer pública informació personal sensible per a la nostra seguretat i la dels que ens envolten. Finalment, controlar ha de significar prendre les regnes de la nostra identitat, i això només és possible si les aplicacions que fem servir ens garanteixen uns mínims drets, tal com exposa Dolors Reig al seu blog; si no és així, no ens interessen:

1) Propietat de la pròpia informació: allò que publiquem és nostre, no de l’empresa que ens proporciona el servei.

2) Controlar quina informació compartim i sota quines condicions ho fem.

3) Llibertat per accedir a les nostres dades des de llocs externs.

_

A nivell particular és relativament senzill controlar la nostra identitat personal ja que n’hi ha prou amb ser un mateix i evitar explicar o ensenyar a Internet allò que no diríem ni mostraríem al món analògic. Els contactes personals o professionals que puguem establir a qualsevol xarxa social seran majoritàriament molt propers i la relació amb ells serà prou directa per no necessitar ajuda externa per gestionar-la.

_

Les empreses ho tenen un pèl més complicat. Tant els seus clients com la seva competència poden parlar d’ells a la seva esquena i probablement ho facin sense esperar cap resposta per part de l’empresa sobre la que estiguin conversant. Per tant, qualsevol empresa que s’endinsi al món de les xarxes socials haurà de fer l’esforç d’anar a buscar els seus clients i no esperar que siguin aquests qui s’apropin a la marca per iniciativa pròpia. Si els clients tenen problemes, el primer que caldrà fer és ajudar-los a trobar una solució; només així s’aconseguirà recuperar la confiança perduda a conseqüència d’un mal servei o d’un mal producte. Els usuaris no volen parlar per parlar amb les empreses, per a això ja tenen els amics; els usuaris volen que les empreses estiguin a prop d’ells, que els entenguin, que els valorin i els ofereixin solucions als seus problemes. Complir tots aquests objectius de manera adequada requereix una gran inversió de temps per part de les empreses, és per això que la tasca d’atendre la presència digital de les empreses a Internet s’està professionalitzant. Els experts capaços de controlar satisfactòriament la identitat digital d’una empresa són els anomenats Community Manager, Social Media Analyst, Social Media Strategist, Social Media Manager, Social Media Public Relations, Social Media Metrics, Social Media Legal, Social Media Security i el Social Media SEO (Gaby Castellanos defineix cadascun dels perfils de treball en Social Media al seu blog). Òbviament, depenent de la grandària i abast de l’empresa alguns perfils es podran obviar o fusionar amb altres. Val a dir que en l’afany per controlar la seva identitat digital una empresa no ha de prohibir mai als seus treballadors comunicar-se lliurement entre ells ni amb l’exterior; és evident que aquesta mena de prohibicions no funcionen i, a més a més, resulten contraproduents, per tant, l’actitud que ha d’emprendre l’empresa és la de formar als seus treballadors en actituds comunicatives que resultin beneficioses per a les dues parts i, alhora, tractar-los com un client més, és a dir, escoltant-los i valorant-los, dialogant amb ells sempre que sigui possible.

_

Resumint, doncs, és clar que cal participar en la “conversa global” controlant la nostra identitat digital tal com ho fem amb la nostra identitat analògica, ja que són gairebé el mateix; no convé que algú altre parli en nom nostre. Per saber si estem exercint un control adequat de la nostra identitat podem fer servir un seguit d’eines que ens proporcionaran dades sobre la nostra presència a Internet alhora que ens permetran detectar fuites d’informació i descobrir noves converses en què participar. Tant els usuaris particulars com les empreses hem de ser responsables amb allò que diem sobre nosaltres, però també amb què diem sobre els que ens envolten. Cal, per tant, educació en l’àmbit tecnològic que permeti a uns i altres identificar i evitar possibles perills derivats d’un ús incorrecte de les eines web. A més a més, amb l’objectiu d’assolir una presència adequada a les xarxes socials convé que les empreses comptin amb el suport d’especialistes en la matèria.