A propòsit de les sèries Kompositions i Kanagawa d’Enric Llevat

_

Diuen que els extrems es toquen i que els contraris potser no ho són tant. I diria que així es demostra en l’obra d’Enric Llevat, una proposta reflexionada i depurada en què conflueixen el local i el global, el concret i el total, la tradició i la contemporaneïtat.

_

Aquesta confluència d’antagònics aparents es pot veure sobretot a les sèries que Llevat ha titulat Kompositions i Kanagawa, la primera i la darrera que apareixen al seu Portfolio, i que m’han obert molts interrogants i m’han fet descobrir la coherència d’una proposta creativa, com deia, que és fruit de tot un procés llarg i desbrossat d’elements innecessaris.

_

Les dues sèries estan formades per diverses obres que funcionen de manera aïllada, però que adquireixen una gran volada quan les llegim de manera conjunta, una darrere l’altra; des del meu punt de vista, la seva coincidència formal, aquesta voluntat d’Enric Llevat de presentar-les com si fossin una única peça amb un cos que va canviant de localització dins del llenç, amb una forma orgànica que es va movent per l’espai en blanc, les dota d’una qualitat cinematogràfica i les converteix en fotogrames.

_

I l’encert és fer que aquests traços allargats, aquestes línies que s’escapen del pinzell, circulin i es reordenin, com si tinguessin vida pròpia, damunt del fons blanc, perquè és el contrapunt del blanc i de la nitidesa del traç el que li permet arribar a un grau idoni per mostrar la reflexió filosòfica: el negre sobre el blanc, la simplicitat cercada del traç sobre el llenç neutre, ens remet directament al símbol lingüístic i, en concret, a l’escriptura xinesa tradicional, que supera la representació simple del so i enclou un concepte més global, alhora que es troba a mig camí entre la funcionalitat de l’element comunicatiu i la poètica de l’art.

_

Les línies mòbils de les sèries de Llevat, talment els elements lingüístics de l’escriptura xinesa, són formes que contenen tot un món en el seu interior, són persones amb mons divergents, exteriorment similars, però en realitat diferents (d’aquí les notes de color que apareixen en un moment donat de la sèrie Kompositions), i que ara se separen i ara s’entrecreuen, ara s’aïllen i ara es comuniquen. El paral·lelisme formal amb l’escriptura xinesa, per tant, aporta valor lingüístic i filosòfic a les sèries i fa que els dos primers contraris, tradició i contemporaneïtat, es complementin.

_

Però tornem a la disposició en fotogrames. Cada obra de les sèries és com una fotografia que fixa un instant del moviment d’aquests cossos canviants –d’aquests individus que són mons en tant que lingüístics, com he dit–, i la disposició seqüencial dels instants ens permet ser conscients d’aquest canvi. Així, doncs, Enric Llevat conceptualitza el canvi a través de l’apropament pictòric a l’escriptura xinesa, i aconsegueix fixar la incertesa, la condició líquida de la societat. El motiu temàtic de les seves obres és el de la modernitat líquida de Zigmunt Bauman: les línies mòbils de Llevat dibuixen la lluita interna que els éssers humans mantenim davant la seguretat que ens proporciona la comunitat i la llibertat de la individualitat, la fragilitat dels llaços entre les persones, la transformació constant de la identitat, la seva fluïdesa.

_

La proposta pictòrica d’Enric Llevat, doncs, en aquestes dues sèries sobretot, però també en altres obres que exposa, permet el retrat del canvi, aquesta narració (cinematogràfica però fixada) de la incertesa i té la gran virtut de fer que els extrems siguin consecutius: la simplicitat i la complexitat, el canvi i la solidesa, la concreció i la totalitat.

_

Rosa Comes

http://enricllevat.blogspot.com